El claretià Pere Codina a la Universitat Catalana d'Estiu

Dintre dels molts tallers sectorials que cada any se celebren a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a Prada de Conflent, el grup «Cristianisme segle XXI» organitza, també cada any, unes jornades (un o dos dies) sobre un tema concret. Enguany el tema era gairebé obligat: s’havia de parlar del Concili Vaticà II. El tema o lema va ser aquest: «50è Aniversari del Concili Vaticà II. I ara què?». Els organitzadors van proposar al p. Pere Codina que desenvolupés un tema sobre el qual ja n’havia parlat a primers d’any en un altre centre de Barcelona.

La xerrada començava fent un petit paral·lelisme entre Joan XXIII i el Concili Vaticà II: de Joan XXIII es va dir inicialment que seria un papa de «transició», en el sentit que per raó de la seva edat, etc… seria un papa inconsistent, i que calia estar a l’espera del seu successor, que seria el que valdria la pena; però Joan XXIII amb el Concili va provocar una transició que ningú no s’esperaven. En aquesta línia, i insistint en el fet que Giuseppe Alberigo qualifica el Concili com un Concili de transició –en aquest cas, en el sentit ple de la paraula– la xerrada intentava fer veure que el Concili, en un camp molt concret, va forçar la transició de la pre-modernitat a la modernitat. En diversos temes, i molt assenyaladament en la constitució Gaudium et Spes, sobre l’Església en el món d’avui, va aconseguir introduir –per primera vegada en el magisteri de l’Església– la visió del subjecte autònom (i no ja heterònom), pròpia de la modernitat. El problema és que aquesta transició no va passar de ser «oficial», i, en canvi, els grups minoritaris que en el Concili defensaven la visió tradicional heterònoma (o no-autònoma) de la persona, ara han passat a ser majoritaris en les seves àrees concretes de govern i de direcció.

Si algú està interessat a llegir el text de la intervenció, el pot trobar a: «Un Concili de transició».