La festa de Sant Felip i Sant Jaume uneix els noms de dos apòstols que mai trobem aparellats en el Nou Testament. Atès que la litúrgia, seguint Lluc, identifica els apòstols amb els Dotze (no així altres autors del Nou Testament), hem de suposar que el Jaume que avui celebrem és Jaume el d’Alfeu, que se situa invariablement en el novè lloc de les llistes dels Dotze; Felip hi ocupa el cinquè.
Aquest Jaume ha de ser distingit de Jaume el fill de Zebedeu, de Jaume el petit (cf. Mc 15,40), i de Jaume el germà del Senyor (cf. Mc 6, 3; Gal 1,19); podria tractar-se del germà de Leví (cf. Mc 1,14), que també és anomenat “el d’Alfeu”. Probablement Alfeu va ser un personatge ben conegut en la primitiva comunitat de Jerusalem. El nom Jaume, en hebreu i arameu Iakob (a qui Déu protegeix), era freqüentíssim en el judaisme. Individuat així aquest apòstol de Jesús, hem de resignar-nos a no conèixer cap dada històrica sobre la biografia d’aquest sant d’avui.
No passa el mateix amb el seu company de calendari, Felip. Mentre que els sinòptics es limiten a transmetre el seu nom, el quart Evangeli ens informa que procedia del cercle del Baptista i va ser dels primers a seguir Jesús (cf. Jn 1,43 i ss.), que era natural de Betsaida (cf . Jn 6,8) i que guarda una estreta relació amb Andreu. Són els dos únics membres del grup dels Dotze que tenen nom grec. Tots dos intervenen en la multiplicació dels pans, i fan d’intermediaris d’uns grecs que volen veure Jesús (cf. Jn 12,22). En el sopar, Felip apareix com a poc perspicaç, ja que no ha percebut la presència del Pare en Jesús (cf. Jn 14,8).
El pare fundador contempla els apòstols abans de res com a predicadors, però no uns predicadors qualssevol, sinó febles i incapaços humanament parlant, i perseguits; però plens d’èxit gràcies al Déu que els enviava:
«Oh santíssims i gloriosíssims primers predicadors i fundadors de la fe! ¿Qui podrà dubtar que en realitat van ser homes enviats de Déu, i units i dedicats a ell? Van començar la seva admirable empresa contra totes les aparences i consells de la humana raó; la va prosseguir enmig de la poderosa oposició de tots els pobles; va créixer el nombre dels seus seguidors més enllà de tota possibilitat natural i de tota imaginació; es van mantenir ferms enmig de les més grans afliccions i contradiccions, turments insuportables i morts dolorosíssimes […]. Van enderrocar el poder de l’infern només amb el nom del Senyor ressuscitat, del seu mestre Jesús; i van veure sotmès d’una manera inconcebible, al mateix Mestre i al seu evangeli, tot l’imperi romà juntament amb les nacions que li estaven subjectes».
