L’artista català Domènec Fita, mort aquest dilluns 9 de novembre, ha deixat una valuosa empremta artística en l’imaginari claretià. Autor de nombroses peces i escultures claretianes de casa nostra, el 7 de maig del 2008 ell mateix pronunciava un discurs a la Llotja de Barcelona en què expressava la seva feina i admiració pel pare Claret. Reproduïm el seu discurs a continuació:
Testimoni de Domènec Fita l’any 2008
Els pares Claretians m’han invitat a expressar la meva vivència d’artista en relació amb el pare Claret. I em satisfà fer-ho aquí, a la Llotja de Barcelona, on el jove Anton Claret va fer estudis aventatjats de dibuix, de diseny industrial tèxtil i de diversos idiomes.
D’entrada permeteu-me una paraula sobre la dedicació artística, i particularment pel que fa a les obres integrades a un lloc: Has de situar-te en els punts de vista, les proporcions, l’ambient, la finalitat… Cal un esperit de servei, de ser útil, que no vol dir “servil”; ans al contari: l’exigència de treure quelcom de tu mateix a favor d’un client; i si el client és una institució religiosa o missionera, com els claretians, has d’entrar en la seva coneixença i, sobretot, del fundador, el Pare Claret, qui en virtualitza l’esperit. Aquest previ és molt important perquè n’és la medul·la d’un bon servei.
No entraré en descriure aquesta exigència personal que comporta una lluita interna en el propi artista, que són falòmies difícils d’explicar. El cert és que exigeix una preparació per a treballar en equip amb els propis de la institució, amb els arquitectes, industrials, artesans…
Vaig iniciar la coneixença de l’entorn claretià, l’any 1959, quan, a Girona, em van encarregar una imatge del Cor de Maria.
Era destinada a una església que més tard fou derruïda per tal de fer-ne un bloc de pisos. A la primer planta d’aquest nou immoble se situaria l’actual església. Era pels anys 80.
Recordo que en tot aquest procés convenia preservar la imatge i preveure la seva nova col·locació. En observar la planta per a la nova església em vaig trobar amb una mena de soterrani de garatge amb els pilars disposats per a sostenir els pisos de tot l’edifici.
La modelació d’aquesta nova església dels claretians de Girona era un veritable repte.
Amb la intel·ligent i eficaç coordinació del claretià gironï Pare Josep Bonaventura tot va anar endavant. Avui aquella església és un acollidor centre de culte al bell mig de la ciutat. Vaig aprofitar els pilars per a fer-ne una plataforma de catequesi sobre els sagraments. En aquesta nova església el pare Claret hi tingué el seu espai excepcional: el vitrall de 15 metres d’amplada per cinc d’alçada que representa el nostre missioner en la figura de l’àngel anunciador del llibre de l’Apocalipsi: l’àngel del Full obert, amb cames de foc, un peu al mar i l’altre sobre la terra… A l’exterior del temple, uns relleus recorden el missioner Claret en els diversos grans moments i activitats de la seva vida.
Dit això sobre els inicis del meu contacte amb el pare Claret, ara us vull fer una confessió: la meva disposició artística respecte a l’art de l’església en general era ajudar a arreglar el gran desordre del fet litúrgic i els seus punts d’atenció. Com també d’oferir unes formes, colors i dissenys més d’acord amb el present.
L’art del moment anava sumant aportacions mentre que l’església se n’anava distanciant cada vegada més. Al llarg dels segles la mateixa església era la qui havia anat al davant, fent, de l’art, una bandera de vida en la societat en la que estava inserida (estils romànic, gòtic, renaixement, barroc…). En canvi, després de la guerra incivil, l’Església s’estancà en un transformisme cec, mentre que a Europa s’anaven renovant els gustos i les inquietuds per a un millor ordre i art. Per aquest motiu nosaltres que qui formàvem el grup anomenat “Flamma” intentàrem també, en la nostra mesura, posar al dia l’art en els diferents camps i també en l’Església, un terreny més dificultós a causa de l’organització i la jerarquia. Amb tot, la meva experiència i aportació, crec que té un saldo positiu no exempt de dificultats.
Entre les meves obres en relació amb el Pare Claret, a part del vitrall de l’Àngel de l’Apocalipsi i el memorial claretià a Girona, puc recordar el tapís, el crucifix i la imatge del Cor de Maria a l’església de la Casa Natal de l’nfant Claret, a Sallent. Era l’any 1976.
L’any 1990 vaig fer, per al museu claretià de Vic, la figura de Claret en bronze, com a esciptor i catequista. Vull afegir, aquí, que el Pare Claret va entendre el valor del llibre imprès com un gran mitjà d’apostolat. Tal com escrigué en Carles Cardó: “El Pare Claret és el primer que escribí llibres en la nostra llengua el segle passat… el català de més forta expansió forana de vigor espiritual d ’ençà un segle ”. Vaig voler que això hi quedés ben significat: el catequista Pare Claret, les mans en un expressiu gest de comunicació, un llibre sobre els genolls, la creu al pit. I que no hi manqués, als peus, el farcell del missioner itinerant.
Per al temple de la Sagrada Família, de Gaudí, vaig esculpir una estàtua de pedra, de tres metres d’alçada, que se situa a l’exterior occidental del recinte. Es va inaugurar el maig de 1997, amb motiu d’un aplec claretià. Fou la primera de les imatges que s’han anat col·locant a les façanes laterals, en evocació dels homes i dones que més han influit, els darrers temps, en la religiositat cristiana de Catalunya. Era estimulant tenir una ocasió així per a potenciar la figura d’aquest home de gran talla, fet de pedra picada, precisament en un lloc tan emblemàtic per al nostre país. 
El mateix any 1997, la ciutat de Vic celebrava el centenari del trasllat del cos del Pare Claret des del monestir de Fontfroide, al Llenguadoc, fins a la catedral de Vic. Vaig tenir l’honor de preparar un memorial d’aquest esdeveniment: la figura en ferro retallat sobre el mur i un monòlit amb la inscripció corresponent: referència a les predicacions del Pare Claret a la catedral vigatana, així com a l’ordenació episcopal de l’Arquebisbe Claret, en el mateix temple, l’any 1850, i a l’arribada solemne de les despulles, el 1897.
El 1998 vaig treballar pels infants del Col·legi Claret, de Barcelona. Des d’aquell moment els petits i els pares que els acompanyen reben la benvinguda d’un Pare Claret en pedra blanca que deixa camp obert a la fantasia dels petits.
El 16 de juliol del 1999 la família claretiana celebrava el 150è aniversari del dia en què el missioner popular Claret posava en marxa la Congregació dels Missioners Fills del Cor de Maria. Per a aquest esdeveniment, es va realitzar en el temple de Sant Antoni Maria Claret de Vic, la remodelació de l’espai sepulcral del sant.
Fou una obra veritablement important i un radical canvi d’orientació de com estava a com està. Gràcies a la tenaç i encertada coordinació del pare Anton Maria Vilarrubias i amb la voluntariosa dedicació de l’equip arquitecte, l’empresa constructora i els operaris que hi varen intervenir vaig poder aportar la realització artística de la cambra sepulcral. Cal remarcar l’obra de l’arquitecte Jordi Faulí, el treball de marquetería de Joan Tauleria i la feina ben feta dels constructors i els operaris.
Per la meva part agraeixo la gran tasca conjunta de tots ells. Ha quedat com a feina oculta, i no tant de lluïment, que dóna suport a la meva obra que, sí, apareix com a més visible.
Sé que tant el pare Josep Bonaventura com el pare Anton Maria Vilarrubias els plauria més que no ressaltés la seva tasca importantíssima: primer activar, coordinar, controlar a tots i a tot, i crear un bon clima en l’ordre, la neteja, en les bones maneres… Pel fet que la meva experiència m’ha portat a viure el procés de moltes obres, puc destacar l’exemplaritat d’aquestes dues persones: que és admirable com varen portar a terme la seva tasca, amb servei i delicadesa sense mai baixar la guardia; fins i tot el pare Anton Maria Vilarrubias, en haver acabat, va quedar esgotat per la seva responsabilitat d’entrega; el mateix he de dir de la paciència i bonhomia del pare Josep Bonaventura.
Amb les diferents obres i amb el coneixement de la vida del Pare Claret hom arriba a estimar-lo. I el fet que ell, de jove, vingués aquí, a la Llotja de Barcelona, a estudiar dibuix i art tèxtil, significa per a mi un nou lligam.
La simpatia de Claret per les traces artístiques ens uneix, i per tant puc dir que el Pare Claret té per a mi aquesta virtut, entre moltes altres, la de més força espiritual.
En tots els casos estic content de vehicular en el meu treball aquest sentit artístic que m’ha portat a la valoració que ara tinc dels claretians; i ja no parlem del mateix Pare Claret i de les persones que sintonitzen en aquesta comunicació.
Sens dubte que la meva tasca artística, en cada elaboració del diferent tipus d’obra, tant si és per a una exposició concreta, com per a una obra que cal integrar a un lloc i a un fi, requereix un replantejament dels diferents aspectes. Però l’essencial és fer l’aportació proposada, en tota la mesura de la meva capacitat. I en aquesta tasca hi poso una atenció i una responsabilitat que em sembla que és la que dona valor a la meva trajectòria artística. Perquè les obres, a més a més d ’una identitat personal, han de oportar el segell d’un lloc i d’un temps històric.
En això cal tenir estima de ser progressiu. Però al mateix temps això suposa tot un esforç, i puc dir que en els àmbits eclesials la tendència sol ser mol conservadora i en molts dels casos et porta a afluixar per no xocar i tenir ocasió de fer quelcom en favor d’anar millorant, encara que sigui poc.
No ha estat aquest el cas dels claretians, que sempre s’han identificat amb el testimoniatge de l’actualitat.
Domènec Fita 7 maig de l’Any Claret 2008
