L’Advent té sentit només per a persones que volen millorar el món

Benvinguda sigui la sana rutina de l’Advent… sempre i quan no ens privi de pensar i de fer millor les coses. Perquè l’Advent té sentit només per a aquelles persones que no estan satisfetes de la realitat que viuen (fins aquí hi arribem la majoria…) i a més a més volen lluitar i esmerçar-se perquè ells –i el món que els envolta– siguin millors. Aquesta darrera frase ens la podem tornar a dir, però amb un llenguatge explícitament cristià, recordant una cosa: que el Déu de Jesucrist s’hi ha compromès, també. Ell ens assenyala uns horitzons (el Regne de Déu), Ell és sempre al nostre costat mentre anem fent camí, i Ell ens espera al final del trajecte. Doncs bé, aquest Déu i Pare ens ha donat la seva paraula que la plenitud que esperem, no és un miratge o una il·lusió, sinó és —serà!— la realitat definitiva. I per aquesta plenitud promesa i esperada, el seu Fill Jesús s’hi ha jugat la vida.

Durant l’Advent escoltarem la veu insistent dels profetes: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿que no us n’adoneu? Obriré un camí en el desert!» (Is, 43, 18s). Per Nadal recordem i celebrem que les obres d’aquest camí (el Regne) ja han començat, amb l’arribada de «l’Enginyer en cap», Jesús. Ara esperem l’acompliment de la nostra esperança: tallar la cinta! Es fa llarga, l’espera? Depèn: si l’esperem com espectadors es farà llarguíssima. Si l’esperem com a col·laboradors, serà un no-res

Pere Codina-Mas, CMF