Una Església comunitària, sense jerarquies, amb plena igualtat i sense etiquetes. Aquesta és l’Església que el bisbe claretià, Pere Casaldàliga, va impulsar a la seva diòcesi, São Félix do Araguaia. L’Associació Araguaia i ANSA acaben de publicar cinc breus testimonis de dones que han compartit la fe i la missió evangèlica amb el bisbe Pere.
Jeane Bellini, integrant de l’Equip de Casaldàliga entre 1983 i 2005
En Pere ens va convidar a crear un model circular i inclusiu d’Església, inserit en la vida del poble, en les seves lluites i resistències, davant les amenaces i la violència del latifundi i l’absència i omissió de l’Estat.
Des d’un començament ens va proposar formar equips mixts d’homes i dones, laics, religiosos i sacerdots, sense jerarquies. Vivíem al poble, convivint amb la gent, afrontant reptes junts. Vam aprendre molt, va ser un camí marcat per moments forts de victòries, però també de moltes derrotes.
Vam beure l’espiritualitat d’en Pere, que impregnava tot el que feia. Ho celebravem tot, la vida, la mort, la lluita, la derrota i la victòria.
Al llarg de 22 anys, vaig tenir el privilegi de formar part de la construcció d’un model d’Església-Poble-de-Déu, sense jerarquies. Ni tan sols vam utilitzar els títols de laic, laica, sacerdot, germana, bisbe. Ens vam reconèixer pel nom, no per la categoria. Cada membre de l’Església, de l’equip pastoral, va assumir i va compartir aquella missió.
Selme de Lima Pontim, més de 20 anys a la Prelatura de Casaldàliga
Al llarg de la meva estada a São Félix, vaig dir missa moltes vegades, fins i tot a la catedral. Mai no m’ho van prohibir, al contrari, sempre em van animar a fer-ho i a preparar-me. Vaig fer un curs al CEBI per correspondència i teologia del pluralisme religiós per Internet. En tot aquell temps, vaig sentir sempre l’alegria d’en Pere en veure que jo continuava avançant. Així, no només vaig llegir l’Evangeli, sinó que vaig fer una homilia. Això va passar fa més de deu anys.
Dailir Rodrigues da Silva, és nascuda i viu a la diòcesi de Casaldàliga
Em dic Dailir, soc nascuda a la Prelatura de São Félix do Araguaia. Soc de la Prelatura des del ventre de la meva mare, ja que era una dona activa a la comunitat d’en Casaldàliga.
Vaig viure a la Prelatura com a agent pastoral durant sis anys fent feina de les comunitats. Vaig formar part dels consells en diverses comunitats locals, regionals i també de l’assemblea general de la Prelatura. He de dir que eren espais on tothom tenia dret, veu i vot.
Mai no hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions sobre la vida de la comunitat o de la prelatura. Tant en Pere com els altres teníem el mateix dret a parlar i decidir que tot es debatia, es reflexionava o es votava.
Ni l’Evangeli ni el fet de compartir la paraula eren exclusivitat dels capellans, sinó una responsabilitat de tota la comunitat. Aquesta era la nostra vida a la comunitat.
Les cases dels equips pastorals eren cases de la comunitat, no la casa del capellà. Les dones i els homes eren rebuts i tractats amb el mateix afecte i respecte.
Tânia Oliveira, 20 anys amb Casaldàliga
La meva filla Gabriella (quan tenia 6 o 7 anys) va preguntar una vegada: «Pere, per què les dones no poden celebrar missa?». En Pere, va respondre, amb un ampli somriure: «Gabriella, tenia esperança en veure això passar. Crec que no viuré prou per veure-ho, potser ho veurà la teva mare, però mantinc viva l’esperança de que tu sí que ho veuràs». I va afegir: «No hi ha res que impedeixi les dones fer el mateix que fem els capellans i, de fet, crec que ho podeu fer molt millor!»
Vaig viure a casa del Pere durant tres anys. El primer any, jo, ell i la Germana Irene. Sempre em vaig sentir respectada i valorada com a missionera laica.
Maria Aparecida Rezende, és nascuda i viu a l’Araguaia
Recordo que devia tenir 14 o 15 anys i, després de la primera comunió, vaig començar a ser catequista. En una ocasió, vam tenir una reunió de joves per preparar la missa. Era una data de festa major (al 1978), de manera que calia arreglar l’església i preparar la missa amb en Pere i el pare Clélio. En aquell moment, va començar una discussió entre nosaltres perquè els nois volien preparar la missa perquè eren homes i no volien netejar l’església i els bancs.
En un moment determinat, en Pere va dir al grup: «Avui farem una missa de dones. Els nois rentaran l’església».
Ens va fer molt contentes a totes, però en el fons ho trobàvem molt estrany…els nois farien “la feina de les dones”? Quan ho vaig explicar a casa, els meus germans van dir que aquesta gent de la Prelatura era molt estranya.
En Pere ens va ensenyar que fer menjar, rentar plats o preparar la casa també era cosa d’homes. La gent de l’interior, del camp, ho veia molt estrany, però, poc a poc, s’hi van acostumar.
