Esteve era d’origen jueu. El seu nom significa “coronat”. Déu honra el seu nom coronant la seva vida amb el martiri. Se l’anomena protomàrtir perquè va tenir l’honor de ser el primer màrtir que va vessar la seva sang per proclamar la seva fe en Jesucrist.
La festa de sant Esteve sempre va ser celebrada immediatament després del Nadal perquè, sent el protomàrtir, estigués el més propera possible a la del naixement del Fill de Déu. Sant Esteve és patró de Sallent. A l’església parroquial d’aquesta població tenia una capella construïda el 1419. Claret ens explica a la seva Autobiografia que el primer sermó que va fer, després de ser ordenat prevere, va ser el panegíric del sant Patró de la població (cf. Aut 103).
Pel que sembla, s’hi celebrava la festa de sant Esteve el 13 de setembre de el 1835. En particular sant Antoni Maria Claret esmenta sant Esteve quan narra, en l’Autobiografia (n. 97), la seva experiència de victòria sobre la temptació contra la castedat. En altres documents autobiogràfics relata aquesta visió en tercera persona i interpreta la proximitat de sant Esteve amb aquestes paraules:
«Va veure un grup de sants, els seus patrons, que tots estaven en posat de fer oració per ell. El que tenia més a prop era sant Esteve i caminava amb la dalmàtica de diaca. Com aquest sant és patró del poble de l’estudiant, es va creure que per aquest motiu havia assistit al combat; però quan després d’alguns anys, l’estudiant es va ordenar de diaca el Senyor li va donar a conèixer en el mateix acte de l’ordenació per què sant Esteve l’havia assistit tan a prop seu. Quan el prelat va dir aquelles paraules de l’Apòstol ‘No és la nostra baralla només contra homes de carn i sang, sinó contra els prínceps i potestats, contra els capdavanters d’aquestes tenebres del món contra els esperits malignes escampats en els aires’» (EA, pàg. 40)
Claret, doncs, va entendre aquella presència de sant Esteve, no només com a patró, sinó com a model d’identificació vocacional que li mostrava la seva futura missió de vencedor dels poders del mal. Aquesta consciència d’apòstol victoriós va acompanyada, en recordar sant Esteve, d’una referència a la sort que, com a seguidor dels apòstols, pot córrer. En la seva Carta al missioner Teòfil, el P. Claret afirma:
«No pensis, estimadíssim Teòfil, que en Jesús van acabar les persecucions, com van acabar les persecucions de l’antiga llei; l’oposició continua el seu xoc, i seguirà la contradicció i persecució. Així ho veiem en sant Esteve, que el fan fora de la ciutat i el maten a cops de pedra (Ac 7,57-58). Aquell dia va començar una gran persecució contra l’Església de Jerusalem, diu la santa Escriptura» (p. 352)
La lectura que fa el P. Claret de la persecució, que ell experimenta en si mateix, és una lectura evangèlica i apostòlica.
«També m’anima molt llegir el que feren els Apòstols. (…) ¡Amb quin zel predicaven sense por ni respectes humans, considerant que primer cal obeir Déu que no pas els homes! Així contestaren als escribes i fariseus quan els manaven que no prediquessin més. Si els assotaven, no s’esfereïen per això ni s’estaven de predicar; al contrari, es tenien per feliços i sortosos en veure que havien pogut patir alguna cosa per Jesucrist» (Aut 223).
Com diaques de la Paraula, els que estem cridats a ser apòstols a l’estil de Claret:
«No tenim por al camí perquè Déu va amb nosaltres. Ell ens ha triat i ens acompanya. La seva vara i el seu bastó redrecen el nostre caminar i li donen seguretat a l’hora d’avançar. Maria i la Creu ens serveixen d’indicadors» (P. Aquilino Bocos,”Felicitats, Congregació”, 1997, pàg. 12).
