El P. Juan Martín Askaiturrieta Ezkurdia ha estat elegit aquest divendres nou superior de la província claretiana de Sant Pau, que integra Catalunya, Euskal Herria, França i Itàlia. Ens atén serè, senzill i somrient, amb l’actitud de qui assumeix una gran responsabilitat. Fem l’entrevista al pati de la Casa d’Espiritualitat i Casa Mare de Vic, on es desenvolupa el primer capítol de la província de Sant Pau.
T’ho esperaves?
Un no s’ho espera, però també és veritat que sent una província com som, reduïda, i sabent que no som gaires, tampoc ets un il·lús i comptes que alguna possibilitat hi pot haver.
Per als que no el coneixen, com es defineix?
Sóc Juan Martín Askaiturrieta, claretià de Sant Sebastià, de Donosti, tinc 46 anys, d’una família molt senzilla, els meus pares tenien un restaurant. Jo vaig estudiar amb les Teresianes del Pare Enric d’Ossó que també era la meva parròquia. El contacte amb els claretians va ser quan vaig començar a jugar a futbol dels 7 als 18 anys. Als 16 o 17 anys, un company meu que jugava a futbol va entrar al prenoviciat, postulantat, allò a mi em va remoure molt. A partir d’allà, un comença a fer-se preguntes. Quan vaig acabar secundària vaig entrar al postulantat a Vitòria. Vaig estar un any allà, després l’any de noviciat el vaig fer a Loja, a Granada. Després vaig fer els primers vots i els cinc anys de teologia els vaig fer a Deusto, a Bilbao. Quan vaig acabar em van destinar a l’escola d’Askartza, que és a vint minuts de Bilbao. Des del 2001 he estat allà, on vaig fer la professió perpètua i vaig rebre l’ordenació. Allà he fet el meu desenvolupament i creixement com a claretià i com a religiós al món de l’educació amb adolescents, els últims anys amb nens i famílies. Això, amb un parèntesi del 2010 al 2012 quan vaig estar a Madrid estudiant catequètica.
Com et planteges ser el provincial?
M’ho plantejo com un servei que em demanen els germans. Un servei que encara que té la seva responsabilitat, tampoc no vull absolutitzar-lo, vull normalitzar-lo. És un servei que han fet molts germans i que en faran d’altres més. Sóc conscient de les meves possibilitats i limitacions, entenc que és un servei que se’m demana. Vull agrair la confiança dels germans. Entens que de vegades Déu parla també amb allò que els germans et demanen. Ho faré amb la millor intenció i vull fer-ho tan bé com sigui possible.
La província és jove i diversa, quins són els reptes?
El naixement de la nostra província, el gener del 2020, va ser un naixement una mica complex per la unió de regions molt diferents, no només culturals, sinó també de tradició, de maneres de ser i estar. L’inici de la província va coincidir amb la pandèmia, cosa que tampoc no ha ajudat gaire. Crec que el primer repte que tenim com a província és intentar una mica reconèixer-nos com a província única. Això passa per conèixer-nos, trobar-nos, saber el que fem els uns i els altres. Sabent que és una província que volem que sigui regionalitzada, perquè tots compartim el mateix carisma, però les realitats són diferents. És important tenir-ho en compte, reconèixer-ho. A partir d’aquest projecte, entre tots, al capítol hi han sortit altres reptes importants. Alguns dels reptes estan més referits a la vida interna nostra, la nostra vida de fe com una qüestió en què ens ho juguem tot, la qualitat de la nostra vida comunitària, la fraternitat. I a nivell més ad extra, d’apostolat, de missió, en surten grans temes com el laïcat. A la majoria de les nostres plataformes la presència religiosa dels claretians es va reduint molt, i encara que la presència dels seglars no és nova, cal una aposta forta per la seva formació, perquè puguin anar mantenint les obres i enriquint-les amb el carisma que ells també viuen. El tema vocacional també inquieta molt. Tot i que l’horitzó no és fàcil perquè aquest problema no és nostre, sinó d’altres congregacions i de l’Església en aquest context europeu, si que creiem que no ha de ser aquest un punt on renunciem i llencem la tovallola, sinó que hem de cercar maneres de poder suscitar, que alguns joves avui també es puguin plantejar la seva vocació missionera i poder respondre. Perquè és veritat que a la nostra província el relleu generacional està venint d’altres continents, que sempre és benvingut, però també ens preocupa aquí el tema vocacional.
El P. Vattamattam deia que “no canviar és morir”. Hi haurà canvis aquí?
Tant de bo es vegin canvis. A nivell pastoral i missioner, nosaltres i moltes estructures d´Església necessitem una renovació forta. Crec que hi ha algunes plataformes que en un altre temps han donat molt de fruit, però ara com ara… Des de la zona on jo he viscut molts anys, hi ha plataformes que pel motiu que sigui demanen una renovació gran. Crec que l’Església demana maneres noves, maneres diferents de presència, d’apostes, de llenguatge. Tant de bo puguem encertar a fer alguna cosa nova. No perquè sigui nova, sinó per respondre al que avui se’ns demana.
Com està anant el capítol?
El clima d’aquests dies és molt bo. És un punt important sabent que el començament de la província va ser complex. Ja el fet d’estar aquí aquests dies, trobar-nos i dialogar en grup sobre les nostres preocupacions i prioritats en un clima cordial i fratern, crec que ja és positiu perquè permet fer més passes endavant. Demà a la tarda es tria la resta del govern. El que tocarà al govern serà com altres vegades el que el capítol digui que vol tenir cura de la província, buscar les maneres i maneres de poder tirar-ho endavant.
Un missatge final?
Som una província com a edat, gran, amb forces una mica justes, però m’agradaria creure, pensar i somiar que amb la nostra limitació i petitesa, podem, juntament amb molta altra gent al dia d’avui, ser una mica de sal i de llum en aquest món, sabent que la nostra aportació serà humil, però tota aportació per al Regne és bona. La nostra condició d’estar en un temps de petitesa, que no sigui fre. Sinó que sigui prendre consciència de les capacitats que tenim. El que puguem aportar, que ho fem.
Com ho explicaràs ara això als xavals de l’escola on eres?
Ells saben que independentment del càrrec o servei, la nostra ubicació a l’escola no és eterna. També han conegut que hi ha moviments i destinacions. Si em demanen un servei des de la congregació diferent, sabran que he d’anar a Barcelona i que de tant en tant els aniré a veure. És veritat que jo durant aquests anys a l’escola on he estat he gaudit molt, he crescut molt, i per mi ha estat un regal molt gran poder ser-hi.
